Publicamos este interesante y conciso texto de Rafa sobre el retorno a la vida rural, movimiento poblacional que se está originando en toda la península, protagonizado por jóvenes que deciden desertar de las ciudades para iniciar un intento de vida diferente de lo que les proporciona la vida en las grandes urbes. Texto que incide sobre la dificultad de asumir dicha tarea, reflexionando en cuestiones demográficas y otras que tienen que ver con la dificultad de asumir esta gran perspectiva, debido a la perdida de saberes generacionales, imprescindibles para un proceso de reapropiación colectiva de la vida.
Tornar al camp
‹‹La velocitat que han pres el creixement demogràfic,
els progressos tecnològics i científics i el creixement
econòmic
fan que les contradiccions evolucionen cada vegada amb
major rapidesa: la història s'accelera
fins a tal punt que
l'apreciació dels canvis en un lapse de temps molt curt (alguns anys)
es fa cada vegada més difícil i aleatòria, mancant una
"distància" suficient.››
La geografia, un arma per a la guerra
Yves Lacoste
Hi
ha, al nostre parer, algunes dades que no caldria perdre de vista. La primera
és el creixement exponencial i relativament recent de la població mundial que
s'ha anat multiplicant de forma vertiginosa els últims 400 anys fins a superar,
segons s'estima, els 7.000 milions d'habitants (1.000 milions només els últims
12 anys). L'altra és que segons un informe de l'ONU, en algun moment de l'any
2007 i per primera vegada a nivell mundial, la població establida a les ciutats
va superar a la població rural. Aquesta fita històrica es calcula que va tindre
lloc a una ciutat industrial com va ser Alcoi cap al 1850, quasi cent anys
abans que en el còmput global de l'Estat Espanyol. Sens dubte degut a que
aquest moviment migratori va estretament lligat al model de societat industrial
i de serveis, com sabem en plena decadència a bona part d'occident.
Amb
l'increment de les contradiccions del sistema capitalista com la superpoblació
de les conurbacions, els nivells de contaminació, la vacuïtat de la vida a la
ciutat i especialment, amb la situació de crisi econòmica i els índexs d'atur,
un panorama de ruralització o èxode urbà durant les pròximes dècades
sembla bastant versemblant. Sobre el possible potencial transformador d'un
moviment organitzat que apunte en aquesta direcció es recolzen, de forma
distinta, corrents com l'antidesarrollisme o el decreixement. Passant
per alt les diferències (en alguns aspectes irreconciliables) que separen
aquests moviments, pensem que en general no han parat prou atenció al
que per a nosaltres seria una idealització del món rural: d'una banda la idea
de que una tornada a lo rural és en si mateixa un fet revolucionari; d'una
altra la concepció de lo rural com espai disponible per al goteig de
persones, en la mesura que prenguen consciència de la insostenibilitat urbana.
Estem d'acord en que la possibilitat d'una vida que valga la pena ser viscuda
està molt lluny d'allò que hui anomenem ciutat, i és cert que aquests aspectes
s'han tingut en compte d'una manera crítica a diversos textos, però resulta
curiós què el que podria ser el més clar toc d'atenció sobre algunes d'aquestes
qüestions el trobem a una novel·la de ciència-ficció[1]. Primer sobre la possibilitat
d'un decreixement comandat des de dalt per un règim polític
despòtic i totalitari com a mesura coercitiva davant una crisi energètica i en
segon lloc, sobre la impossibilitat de que el gros de la població es puga
sustentar sobre un món rural aridificat, aniquilat, desaparegut. Si volem
pensar lo rural des d'un punt de vista col·lectiu i revolucionari no
caldria passar per alt aquests avisos, encara que provinguen d'un futur
imaginari. En relació a la viabilitat d'aquestes perspectives, alguns
assumptes superen realment la nostra capacitat d'anàlisi, inclús plantejant-los
a nivell local: Quina superfície necessita una comunitat humana per a conrear
tots els seus aliments? Hi ha espai al camp per a conrear aliments d'una manera
respectuosa per a totes les persones que viuen actualment a la ciutat? I espai
suficient per a viure totes aquestes persones al camp? I els camps, estan en
condicions de fertilitat després d'anys d'ús i abús de químics? Tenim temps i
possibilitats d'aprendre els coneixements necessaris per a emancipar-nos de les
ciutats assolint l'autonomia? Serem capaços de relacionar-nos i viure de manera
comunitària? Totes aquestes preguntes i d'altres, que ens podrien turmentar si
les prenem massa seriosament, son en canvi importants de tindre en compte si
volem afrontar una tornada al camp de manera conscient.
Abordarem
el tema basant-nos, en general, al cas particular de les nostres comarques (al
nord de la província d'Alacant), raó per la qual els plantejaments i les
conclusions no sempre seran exportables. No volem donar una visió massa
pessimista, però concsiderem important enumerar els problemes amb que ens
trobem quan parlem de tornar al camp, no per a desmotivar a ningú, sinó per a
avançar amb els peus a terra. Els qui han pres la decisió de viure al (i del)
camp, bastant feina tenen per tirar endavant. Ara per ara, l'autosuficiència
és pràcticament impossible, de manera que calen diners per a viure, fins i
tot als marges del sistema. En aquest sentit, què l'agricultura siga un
dels treballs pitjor remunerats condiciona a emprar quasi la totalitat del
temps per al treball. Més quan els projectes que trobem estan escampats, doncs
el potencial de la vida fora de les ciutats està en lo comunitari i es fa
necessari un cert nombre de persones així com un cert grau d'organització. Però
açò es fa difícil d'assolir, donat que aquests anys d'incomunicació, alienació
i des-socialització no han sigut en va. La llavor dels qui a les nostres terres
han donat el pas d'enfrontar-ho cara a
cara sembrarà el camí per als qui vinguen darrere. Un altre problema que trobem
és a l'hora de trobar un lloc on viure. La situació de segon i tercera línia
de platja d'aquestes comarques ha fet que l'especulació immobiliària haja
deixat una petjada important en els preus de les cases de poble, les cases de
camp o els terrenys on poder construir una casa. El tradicional caciquisme
valencià que prefereix deixar caure els masos i les cases per la possibilitat
de venda als guiris i als ricaxons o directament de requalificar,
és aclaparant. La carència d'un moviment col·lectiu orientat en aquest sentit i
la llarga tradició repressiva es sumen per complicar l'assumpte. En qualsevol
cas, les iniciatives d'una o altra forma van proliferant i esperem que
continuen. D'altra banda, l'envelliment de la població rural, el menyspreu per
l'agro durant dècades i la manca de comunicació entre les persones han fet que
valuosos coneixements hagen ja pràcticament desaparegut, en aquest aspecte son
molt positives les relacions intergeneracionals què ja s'estan donant, doncs el
temps corre en la nostra contra. Un intent de conjuminar esforços i assolir una
mica de la tant preuada autonomia son les Xarxes de Consum Ecològic, encara
que amb freqüència no són capaces de superar les contradiccions que elles
mateixa generen. Filles de l'agricultura ecològica quan aquesta era ja una
agricultura de mercat, tracten de desenterrar el seu potencial transformador,
però els seus mecanismes de defensa acaben per ser de vegades, sols miratges.
En la pràctica, resulta complicat no reproduir els esquemes de la societat de
classes: eliminar els intercanvis materials, mediats pels diners, per altre
tipus de relacions que vagen en funció de les necessitats i les possibilitats
de cadascú seria un bon objectiu. En canvi, a les experiències geogràficament
més properes es posa l'èmfasi en la possibilitat de l'autoocupacó i el treball
remunerat a les tasques organitzatives[2], situació que genera una
sèrie de problemes com l'especialització o la falta d'interès per part dels consumidors.
En aquest sentit hi ha una qüestió que des dels inicis s'ha resistit
especialment: la d'abastar amples ventalls de població i no quedar-se reduïts a
“qui s'ho puga permetre”. Quan lo ecològic està de moda i una bona part
del funcionariat sensibilitzat es troba molt a gust amb la seua dosi
d'alternativisme, gran part del discurs agroecològic cau en sac trencat[3]. En general, aquestes
xarxes pateixen un greu problema endèmic de manca de comunicació i les
responsabilitats acostumen a recaure sobre un nucli reduït de persones. Pensem
que els esforços haurien d'anar encarats a generar espais de debat i treball
col·lectiu i no una imatge eco que projectar, que ens acomoda, impedint
que ni tant sols ens adonem de les tares que acumulem.
Tornant
a l'aspecte demogràfic, si bé no sols el creixement de la població influeix
sobre la mercantilització dels bens comuns, doncs és també una qüestió social i
cultural, és evident què en general l’augment de la població exerceix una
pressió sobre el territori. La concepció del medi físic com a recursos
disposables, el descobriment de noves fonts i noves formes de conversió
energètica (en especial els combustibles fòssils) i la reducció de la
mortalitat i allargament de l'esperança de vida lligada a les societats
modernes, han fet possible aquesta tendència desbocada. Per tant no resulta
estranya la idea de que en un (més que probable) escenari d'escassesa
energètica, un ajustament de la població s'impose. La qüestió ací serà
la manera en què ho faja. Assolir un major grau d'autonomia serà determinant i
en aquest sentit les ciutats son les majors dependents. A hores d'ara no
creguem possibles un neomalthusianisme conscient o una “Agenda 21”
que ens vinguen a solucionar la papereta, més bé es convertirà en una
qüestió eminentment pràctica: de la capacitat que tinguem d'adaptar-nos als
nous temps dependrà en gran mesura el caire més o menys dràstic que prenga la
situació. Dos-cents anys de despossessió capitalista ens han convertit en la
generació pitjor preparada per afrontar la nostra pròpia supervivència,
doncs l'avanç implacable d'aquesta organització social s'ha encarregat d'anar
esborrant les bases materials i culturals que permetien la vida fora del seu
domini. Coneixements sobre agricultura d'autosuficiència, construcció de baix
impacte o formes d'independència energètica son ara afers revolucionaris, en la
mesura en que es porten a la pràctica al marge de les institucions i contra
elles. Enfrontar-se al model social dominant assenyalant totes les seues
vessants i els seus falsos opositors, també. Del que tardem en prendre
consciència de forma col·lectiva sobre aquests fets i sobretot, del que tardem
en posar-nos a treballar mà amb mà en aquesta direcció, dependran en gran
mesura les nostres possibilitats d'èxit.
Rafa
[1]José Ardillo, El Salario del Gigante (Pepitas de Calabaza,
2011).
[2]Curiosament a un estudi recent s'entrevista a 9 cooperatives de consum,
7 a Catalunya i 2 al País Valencià, sent aquestes últimes les úniques que no
funcionen exclusivament amb treball voluntari. Aspectes pràctics de les
experiències de consum ecològic organitzat, Xarxa de Consum Solidari i
Institut d'Economia i Ecologia Política (2012).
[3]Sobre aquestes dues qüestions, la de la tornada al camp i la de
les contradiccions que arrossega l'agricultura ecològica, son dignes de
consideració els textos de Marc Badal Viejas
herramientas para nuevas agriculturas (Publicat l'any 2009 a la revista
Resquicios nº6 i posteriorment revisat i ampliat a la revista Raíces nº2 (2011)
amb el títol Viejas Herramientas para nuevas agriculturas: una herencia
despreciada.) i El Brasero: agitación agroecológica (2003).
No hay comentarios:
Publicar un comentario