La Copel o l´origen de l´autoorganització a les presons.

Antiguos miembros de la Coodinadora de presos en Lucha (COPEL) están trabajando en un documental para rescatar el testimonio de los protagonistas de esta experiencia de lucha en las prisiones de la transición.. Desde este blog y desde el Ateneo Libertario "Octubre del 36" hemos hecho diferentes charlas en la comarca sobre la Copel y la lucha en las prisiones y tenemos a diferentes compañeros y amigos trabajando en este proyecto que esperamos que pronto vea la luz y poder presentarlo en el Alto Palancia. Las prisiones no son la solución sino parte del problema, ¡abajo los muros!. Os dejamos con este articulo de Guille Larios de la pagina web https://directa.cat/copel-lorigen-de-lautoorganitzacio-presons

"L'any 1975, el filòsof francès Michel Foucault escrivia: “La presó és l'únic lloc on el poder es pot manifestar de forma nua, en les seves dimensions més excessives i justificar-se com a poder moral”. Amb la frase, extreta d'una de les seves obres més influents, Vigilar i castigar, Foucault analitza les microestructures de poder i els mecanismes socials que hi ha darrere dels canvis en els sistemes penals i penitenciaris occidentals a l'era moderna, anàlisi que suposa la culminació del pensament de l'autor en matèria de control social.

Es tracta d'una lluita en la qual Foucault ja s'havia abocat prèviament amb la creació del Grup d'Informació de les Presons (GIP). Tenint com a base operativa la casa del mateix autor, aquest col·lectiu, que va operar a França entre els anys 1971 i 1973, s'encarregà de recopilar testimonis, facilitar les comunicacions extramurs de les preses i proporcionar enquestes clandestines a les recluses perquè poguessin denunciar les condicions de vida a les presons franceses, en un context sociopolític de repressió, partits polítics i diaris il·legalitzats i vagues de fam massives de preses polítiques.

A l'Estat espanyol, aquests fets i d'altres, com els disturbis i els amotinaments espontanis en resposta als abusos per part del funcionariat de presons o el sorgiment del col·lectiu Margen –un moviment social de barri solidari amb les preses–, van sembrar la llavor perquè, a finals de 1976, germinés la lluita organitzada de les recluses a l'Estat espanyol. Les sigles de la COPEL, laCoordinadora de Presos en Lucha, van passar a la història com una de les lluites més transversals i organitzades contra els abusos del sistema penitenciari a l'Estat.

Una reflexió estratègica per a l'actualitat

Per recuperar la memòria de l'època i donar veu als seus participants, diferents membres de la COPEL i la productora Metromuster estan preparant un treball documental, amb l'objectiu de refer el retrat col·lectiu d'un moviment, del seu origen, la seva història i la seva petjada narrada pels seus protagonistes –alguns expresos socials de l'època– i d'altres persones vinculades al moviment o que van donar suport a la protesta.

El relat narratiu-visual es presentarà a través de la línia cronològica en què succeïren els fets més rellevants de la lluita. Des de la mort de Franco i l'inici de la transició, passant per l'anomenada batalla de Carabanchel, la dispersió dels presos més actius al penal d'El Dueso, l'assassinat d'Agustín Rueda i la mort de Jesús Haddad, director general d'institucions penitenciàries, per part dels GRAPO l'any 1979; la "pacificació" amb el següent director general, Carlos Garcia Valdès; la querella per les tortures a la presó d'Herrera de la Mancha i l'entrada en vigor de la llei orgànica general penitenciària (LOGP), principal arma jurídica governamental d'aquella lluita, amb l'article número 10 encara en vigor.
El documental intercala entrevistes a expressos i persones vinculades a la COPEL o que van donar suport al moviment amb imatges d'arxiu, recursos gràfics i l'aportació d'historiadors per contextualitzar la reflexió. Així mateix, s'hi presenten fragments d'una pel·lícula de Jörg Langer, en què la companyia Increpación Danza –un grup de dones que ha representat el seu espectacle Wad-Rasdurant anys– recrea, a través de la dansa flamenca, la vida a la presó.

“El relat sorgeix d'un debat i una reflexió estratègica útils per a les que es plantegen la lluita contra les presons en el present”, assenyalen els productors del film i els exmembres de la COPEL que s'hi han implicat. “Es tractaria de fer una anàlisi, dins d'aquestes coordenades, de la situació penitenciària i dels seus elements decisius, encara avui vigents".

Els bons temps de la COPEL

La COPEL sorgí a finals de l'any 1976, després d'una campanya d'informació i denúncia de la situació de les presons en aquells anys. El mes de juliol de 1977, prop de 800 reclusos van pujar al terrat del penal madrileny de Carabanchel (motí que es coneix com la batalla de Carabanchel) i hi resistiren durant quatre dies en protesta per l'exclusió dels anomenats "presos socials" del primer decret d'amnistia, que sí que va comprendre un bon nombre de presos polítics. Aquell amotinament va generar un efecte en cadena a d'altres divuit centres penitenciaris de tot l'Estat durant els dies següents.

Un gran nombre de reclusos, considerats presos de la dictadura i les seves lleis, van estar sotmesos a l'aplicació de la llei sobre perillositat i rehabilitació social, una modificació feta l'any 1970 de l'antiga llei devagos y maleantes, promulgada durant la segona República, que reprimia qualsevol persona considerada “antisocial”, com ara rodamons, nòmades o homosexuals.

Els individus que van formar part de la COPEL van crear una organització assembleària i horitzontal amb la intenció de representar les persones preses i exercir la interlocució amb l'administració, els mitjans de comunicació i la resta de la societat. Per fer-ho, van dur a terme una anàlisi exhaustiva del sistema penal espanyol amb objectius concretats en reivindicacions com la reforma del Codi Penal i el sistema penitenciari, la desaparició de les jurisdiccions especials i la depuració de jutges i funcionaris de les presons feixistes (molts d’ells militants de l’organització ultradretana Fuerza Nueva), així com l'establiment de tàctiques per aconseguir-ho, emmarcades en una òptica d'amnistia total.

La lluita es va estendre i coordinar amb milers de preses de totes les presons de l'Estat, que, entre les acaballes de l'any 1976 i el 1979, van organitzar nombroses protestes, amotinaments i plantades als terrats dels centres, fugues, vagues de fam massives, autolesions i ruptures de judicis. Així mateix, la coordinació amb altres nuclis extramurs –advocats, artistes, intel·lectuals (AEPPE), comitès de suport, grups autònoms i col·lectius de barri– va permetre portar i visibilitzar la lluita i les reclamacions de la presó als carrers.
Van ser anys d'intensa conflictivitat, amb fets destacats com l'assassinat d'Agustín Rueda (del qual aquest mes de març es compleixen 38 anys), un jove anarquista de Sallent implicat en les lluites dels presos socials, que va morir a la presó de Carabanchel després de ser torturat per funcionaris quan intentava fugar-se i que li neguessin l'atenció mèdica.
El seu cas, que els funcionaris van intentar ocultar, es va convertir en una demostració incontestable de l'oblit que patien les presons i en un símbol de l'abús i el maltractament a les preses. Tanmateix, rere els judicis als funcionaris, que es van demorar una dècada i van acabar amb penes mínimes per als implicats, es va fer palesa l'escassa regeneració de la magistratura des del franquisme, així com la indulgència imperant envers aquestes pràctiques.

L'administració mai no va reconèixer la COPEL com a interlocutora i la va intentar desprestigiar mediàticament acusant-la de “màfia dirigida per presos polítics radicals amb interessos ocults”. Finalment, va dispersar i aïllar selectivament els seus membres més actius, molts d'ells al penal d'El Dueso, per impedir la comunicació i, d'aquesta manera, fracturar la coordinació entre presos de diferents penals que s'havia aconseguit. Tanmateix, la prohibició constitucional d'indults generals i certes polítiques penitenciàries, com l'aplicació de permisos i la progressió dels graus de reclusió a les preses que hi col·laboraven, va acabar amb la unitat de les recluses. D'altres factors conjunturals van propiciar la desmobilització del jovent, com l'extensió del consum d'heroïna a les presons i al carrer, que va enfrontar les persones preses pel control de la seva venda.

La petjada de la COPEL avui dia

Tot i que la COPEL es va dissoldre, la seva empremta en la lluita posterior contra les presons va continuar present, tot i que amb menys força. D'aleshores ençà, hi ha hagut mobilitzacions puntuals de preses al voltant de demandes concretes (excarceració de recluses malaltes o amb tres quartes parts de condemna complerta, abolició del règim FIES, vagues de fam per denunciar la cadena perpètua encoberta). però el seu abast i la seva repercussió han estat limitats.

Paral·lelament a aquests casos, persisteix l'activitat de diversos col·lectius que treballen oferint assessorament i denunciant els abusos del sistema penitenciari: Salhaketa, Mares contra la droga, la Coordinadora de barris, l'Associació PreSOS, l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, ASAPA o el grup de suport a preses de la CNT, entre d'altres, constitueixen el moviment social anticarcerari actual. Un moviment que, segons Daniel Pont, exmembre de la COPEL, “té poc a veure amb el de fa tres dècades, especialment per l'allunyament de les noves presons dels nuclis urbans i perquè la societat les ha oblidat”.