Entrevista a Chris Ealham

Muchos de los ateneistas y lectores del blog ya estamos sumergidos en las paginas del interesante libro de Chris Ealham "Jose Peirats Vivir la anarquia Vivir la utopia". Sabemos que muchos estáis interesados y pronto os vais a poner con ello, solo tenéis que pasaros por el Ateneo para conseguir el libro. Mientras tanto vamos incitando vuestra curiosidad con esta entrevista de la Directa a Ealham ( https://directa.cat/chris-ealham-encara-fa-por-paraula-anarquisme-panics-morals-segueixen-influint ) con la que conoceréis mejor al autor de esta interesante biografía que nos visitara en abril. Aunque la entrevista es en catalán somos conscientes del espíritu poliglota de nuestros lectores y sabemos que el idioma no sera un impedimento para la lectura del texto. Os recordamos que en 2016 ya publicamos la entrevista que le hicieron a Ealham en la Linterna de Diogenes http://elecodelpalancia.blogspot.com.es/2016/05/jose-peirats-el-anarquista-de-la-vall.html. Os dejamos con la entrevista. Salud

Vila de Gràcia, Barcelona, matí plujós de març. Chris Ealham (Kent, 1965) ha arribat cinc minuts abans de l’hora acordada: ve de localitzar la casa d’un dels protagonistes del seu proper llibre. Ealham no para quiet. Acaba de presentar la seva biografia de Josep Peirats, Vivir la anarquía. Vivir la utopía (Alianza, 2016), però les brases de La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto (2005) encara cremen: és un dels historiadors del moviment llibertari més respectats. Professor a la Saint Louis University de Madrid, la cadència del seu parlar contrasta amb l’activitat frenètica que desenvolupa. Les lletres r cauen, arrossegades, en una mena de sot. Ealham dubta, pensa i somriu sense apartar els ulls de l’interlocutor. De fons, a la gravadora, se sent l’alegre joc d’infants i el repic agut d’una bombona.

Fotografies de l’entrevista: VICTOR SERRI

Si per parlar de la teva formació com a historiador et punxo una cançó de Crass, tu què em dius?

(Riu) Ah, la meva joventut! Vaig descobrir el punk quan tenia tretze anys i va canviar la meva vida per complet. Va ser clau per a la meva formació cultural i intel·lectual. Vaig descobrir les grans idees i els istmes –surrealisme, anarquisme, situacionisme, marxisme…– i em va obrir a noves perspectives, molt diferents de les que rebia a l’escola.

En algun lloc he llegit que la universitat, a priori, no era el teu destí...

Vaig ser el primer de la meva família d’anar-hi. Crec que també vaig ser l’únic del meu institut. El sistema educatiu d’aquella època estava molt estratificat: hi ha havia les grammar schools, que preparaven els alumnes per a la universitat, i les secondary modern schools, que formaven els obrers del futur. La Gran Bretanya travessava una gran crisi social i econòmica, amb molt d’atur. Amb setze anys, no vaig poder trobar feina i, a poc a poc, em va anar motivant la universitat. Vaig entrar-hi gràcies a una beca, que cada vegada eren més escasses des que Thatcher va començar a destruir l’estat del benestar.

Com arriba el teu desig d’estudiar l’anarquisme català? Té relació amb aquesta fascinació hispanista que hi ha a Anglaterra?

No en el meu cas, encara que, sens dubte, sóc dins d’aquesta tradició. A la meva època punk, em van influir molt les lectures Anarchism, de George Woodcock, i Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Em va atraure molt l’excepcionalitat del cas: Espanya és el país que ha tingut la revolució més profunda de la història de la humanitat en l’àmbit participatiu. Després, vaig anar al Queen Mary College de la Universitat de Londres perquè Paul Preston hi feia classes.

Els teus estudis treballen molt sobre l’espacialitat. En una entrevista amb Txema Bofill, deies: “Els historiadors, moltes vegades, s’obliden que el passat existeix més en l’espai que en el temps”.

Sí, crec que és necessari enfocar el treball històric dins el teixit geogràfic i urbà d’una realitat concreta. En la història social, hi ha molts acadèmics que enfoquen les lluites socials i de carrer sense incorporar-hi aquest aspecte. Però és important analitzar que, dins d’aquestes lluites, hi ha una lluita més àmplia per controlar les ciutats a escala macro.

Per què és tan important en el cas de Barcelona?

A Barcelona, sempre hi ha hagut conflictes territorials dins el conjunt conflictiu de la ciutat. A principis del segle xx, per exemple, hi havia l’autoritat local –que en alguns moments va tenir una estructura política com la Generalitat o la Mancomunitat–, el poder econòmic local dels empresaris i el poder econòmic sindical de la CNT. I, entre tot això, l’Estat espanyol. En el cas de Barcelona, és fascinant veure com aquests actors es mouen i canvien les seves aliances.

De fet, tot i que s’emmarca entre 1898 i 1936, al teu llibre La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto ja parles de com el pla Cerdà va modificar aquestes relacions de poder...

El pla Cerdà és un bon exemple de com els poders econòmics actuen de manera més determinant que l’idealisme escrit sobre el paper. Alguns diran que va ser una utopia de la classe il·lustrada liberal i, de fet, hi ha moltes similituds amb el pla Hausmann de París. És cert que, dins el pla Cerdà, hi havia aspectes reformistes, però, com a sistema urbanístic, atorgava molta visibilitat a les autoritats. Va crear un ordre gairebé perfecte en el disseny, però va facilitar el control de la gent als carrers.

Amb el teu permís, et cito textualment: “L’anarquisme era quelcom propi, un producte dels barris, i també quelcom que va construir la seva identitat. Hi havia una cultura de barri prèvia que tenia molt a veure amb la cultura anarquista i la complementava”. Què passava en aquells barris?

"Els anarquistes van modificar una cultura prèvia d’acció directa entre les masses, però no tenien por d’aquestes tradicions violentes o, diguem, explosives"

A tota l’Europa moderna, hi havia una cultura d’acció directa entre les masses. A molts països, el liberalisme va crear noves estructures per incorporar certs sectors socials que, amb el temps, van modificar aquesta cultura. A Espanya, no va ocórrer així. El que jo veig és una praxi de la gent anònima, anterior a l’anarquisme, que va deixar el terreny molt ben preparat. Més tard, la CNT no va tenir por d’articular aquesta cultura prèvia. El socialisme alemany, per exemple, va ser un moviment molt més disciplinat i va treballar per crear un nou tipus d’obrer. Aquí, en canvi, els anarquistes... no vull dir que hi confiessin, perquè també van modificar aquesta cultura, però no tenien por d’aquestes tradicions violentes o, diguem, explosives.

A Barcelona, l’autoritat no aconsegueix penetrar als barris com ho fa a París.

"Abans, durant i després de la República, les forces repressives no eren suficients per controlar els barris obrers. Per això van ser ampliades tantes vegades amb lleves de l’exèrcit"

No, perquè l’Estat espanyol sempre es va mostrar feble i incapaç d’aconseguir-ho. Abans, durant i després de la República, les forces repressives no eren suficients per controlar els barris obrers. Per això van ser ampliades tantes vegades amb lleves de l’exèrcit. Dins els barris de Barcelona, existia un teixit social molt fort i durador. Quan la CNT va arribar-hi, va saber potenciar-lo.

Expliques que aquesta sociabilitat de barri “estava condicionada, també, pels símptomes de la crisi urbana com, per exemple, la massificació i la pèssima situació de l’habitatge”.

Sí. Aleshores, als barris, no existien passatemps assequibles. Els veïns s’agrupaven al portal, als carrers... La sociabilitat era molt diferent si la comparem, per exemple, amb el cas britànic. A Anglaterra, en arribar al segle xx, hi havia més cases particulars, les famílies tenien més independència com a unitats úniques. Amb l’èxit de l’imperialisme, certes capes d’obrers, no totes, vivien millor. En canvi, aquí, hi havia una pobresa molt estesa. El tipus d’habitatge –petit i saturat– fomentava més el contacte al carrer. A més, els barris i les fàbriques estaven junts i, per tant, la gent es desplaçava a peu d’un indret a un altre, fet que donava lloc a més trobades espontànies.

Abans, deies que part de l’atractiu de la CNT es trobava en la seva bona disposició per construir una organització militant al voltant d’aquestes tradicions culturals obreres ja existents. Quins aprenentatges es poden treure d’aquesta experiència?

(Pensa) Crec que sempre cal ser realista: cal construir a partir del que estigui passant en una realitat concreta en un moment donat. Per exemple, la dels venedors ambulants. Jo ja esmento aquest fenomen al llibre. Des d’aleshores, la seva naturalesa ha canviat molt, però continua sent un conflicte important.

Ho tenia anotat. A La lucha por Barcelona, dius: “Pràctiques com el comerç ambulant, sense ser necessàriament il·legals, eren criminalitzades periòdicament per les autoritats”. Sona actual...

Respecte a l’autoritat, veig moltes continuïtats en la mentalitat de controlar, difamar i intentar crear un consens per aïllar –primer– i reprimir –després– certs grups. La venda ambulant era una pràctica molt estesa a la Barcelona dels anys vint i trenta. Aleshores, la duien a terme molts murcians i andalusos, però també catalans. Suposo que hi ha molta gent gran que, avui dia, se solidaritza amb els manters.

Al llibre, també parles de la vaga de lloguers de 1931 i de l’habilitat de la Comissió de Defensa Econòmica (CDE) per incorporar gent que no era de la CNT a la lluita.

El que he vist els darrers anys amb les PAH em sembla encara més valent. Avui dia, hi ha una policia paramilitar, o molt militarista, més repressora i menys coneguda: durant els anys 30, era més fàcil identificar els policies a l’hora d’evitar un desnonament perquè ni tan sols anaven amb màscares. No vull dir que als anys vint o trenta fossin sants, però, amb els equips d’antidisturbis, avui semblen un exèrcit preparat per a la guerra social.

Malgrat aquest precedent, hem hagut de recórrer a una tradició de lluita argentina no vinculada a l’habitatge per explicar el mateix fenomen...

Sí. I això que hi ha moltes connexions amb aquella època. Crec que els activistes d’avui haurien d’aprendre de lluites del passat com aquella. Per crear una cultura de lluita, una qüestió tan bàsica com la lluita per l’habitatge es fa imprescindible. A La huelga de alquileres y la Comisión de Defensa Económica, Manel Aisa explica molt bé el cas de 1931.

Quin paper van jugar les dones en aquelles lluites?

"Crec que els activistes d’avui haurien d’aprendre de lluites del passat com la vaga de lloguers de 1931. Hi ha moltes connexions amb aquella època"

Les dones jugaven un paper més important en els conflictes de consum. Durant la vaga de lloguers, moltes vegades, els nens i les dones anaven al davant a les manifestacions: la policia era reticent a atacar-les. També hi ha casos de dones que actuaven amb els grups d’acció i, després, ocultaven les pistoles perquè la policia, per sexisme, no les escorcollava. Però aquestes eren activitats auxiliars. En general, la majoria dels que ocupaven càrrecs als sindicats tèxtil i fabril eren homes, tot i que hi havia moltes dones obreres dins el ram. A molts estudis sobre l’anarquisme, no es parla de les companyes. De la de Durruti, tot i que es va moure entre els exiliats fins que va morir, no en sabem gairebé res.

Tornant als barris: què va fer la República per intentar controlar-los?

El seu projecte va ser diferent del de la monarquia, que no era gens subtil en les seves tècniques de control a través del pistolerisme o de la Guàrdia Civil. Però, a la República, no tot eren flors i violes: van intentar reprimir sense fatalitats. En general, les autoritats volien reprimir sense morts, però també desmobilitzar els que havien creuat la línia de la protesta, per exemple, deixant gent a l’hospital. Els guàrdies d’assalt estaven més preparats per reprimir, eren una autèntica policia urbana. Va ser un punt d’inflexió social, perquè la Guàrdia Civil havia nascut com a guàrdia rural.

I quin paper hi va tenir l’urbanisme? Le Corbusier va ser a Barcelona per idear una altra reforma del Raval...

A Barcelona, durant la República, els dos eixos de control van ser la policia i l’urbanisme. Companys deia que, si pogués, destruiria el Raval a canonades; un comentari de mal gust si recordem que, durant la Setmana Tràgica, es van utilitzar canons per destruir les barricades. El projecte de purificar el Raval, ja present a l’obra de Cerdà, es va mantenir viu durant la República i durant el franquisme i, en democràcia, continua viu. En aquest sentit, el trasllat de la Filmoteca de Catalunya al Raval no és un projecte neutre.

Continues: “El problema de la Generalitat i els republicans catalans era que tenien una confiança ingènua en les lleis per solucionar problemes socials i econòmics greus”.

En general, els republicans eren molt idealistes. Molts eren advocats, com Companys, i confiaven massa en el seu poder. Era la primera vegada que n’havien tingut tant, però el seu projecte era una utopia gegantina. En una ciutat amb una tradició molt radical i revolucionària, volien convertir els obrers en republicans sense millorar la condició obrera. En aquells anys, la lluita de classes anava agafant més i més força…

Al llibre, també parles de la utilitat dels “pànics morals” deslligats per alguns mitjans i periodistes com Josep Maria Planes, assassinat l’agost de 1936. Han passat 80 anys i l’anarquisme continua sent un enemic públic.

Políticament, deu tenir la seva lògica que s’hagin reeditat els treballs de Josep Maria Planes. A les seves cròniques, hi havia molta fantasia. Per exemple, parlava de suposats vincles entre narcotraficants i anarquistes. I aquesta lògica perdura. Les autoritats continuen intentant vincular l’anarquisme amb la violència. Hi ha un corrent acadèmic que fa el mateix.

Malgrat això, l’anarquisme implícit està a l’ordre del dia: 15-M, cooperatives de consum... Hi ha més pràctiques autònomes que mai.

A Barcelona, durant la República, els dos eixos de control van ser la policia i l’urbanisme. El projecte de ‘purificar’ el Raval, ja present al pla Cerdà, es va mantenir viu

L’escriptor Tomás Ibáñez parla de l’anarquisme extramural. Em sembla un concepte molt interessant i útil. Avui dia, hi ha moltes pràctiques horitzontals que són un ressò de la tradició anarquista de l’Estat espanyol. Amb la crisi econòmica i social que travessem, és lògic que hi hagi més horitzontalitat, perquè la gent no tenia cap vincle amb els partits polítics tradicionals. Ha creat els seus vincles per afrontar, contestar o crear un espai propi dins la societat civil.

I què ha passat amb l’anarquisme explícit? Per què no hi ha més vinculació amb ell?

(Pensa) No sé ben bé com contestar la pregunta. És una pena que hi hagi tantes divisions entre els anarcosindicalistes. Crec que l’absència d’un gran sindicat limita l’impacte de l’anarquisme en la societat. Hi ha poca gent mirant de crear vincles entre les escissions. Amb algun acostament d’aquests grups, potser seria possible donar una altra imatge. També suposo que hi ha gent que té por de la paraula anarquisme. Els pànics morals continuen influint sobre la gent.

Quina opinió et mereix aquesta cita de Jacques Rancière: “Ara, estem en un punt en què el problema no és la vella pregunta: ‘Què pot fer la classe treballadora?’, sinó ‘amb quina forma de col·lectiu obrer es pot crear de nou’”?

Buf, bona pregunta (Pensa). Bé, crec que els sindicats tradicionals no han tingut èxit des de la seva institucionalització durant la transició. Han aconseguit ben poc. Per atraure més obrers, seria millor tenir menys estructura i més capacitat de combat i de transmissió d’una cultura de lluita. El sindicalisme oficial es troba a la corda fluixa.

------------------------

“Peirats va omplir un gran buit en la història de l’anarquisme”

Per què escrius un llibre sobre Josep Peirats?

En començar els meus estudis sobre el moviment anarcosindicalista, em va cridar molt l’atenció la funció dels intel·lectuals obrers. Per a mi, van ser exemplars: no solament lluitaven per un món millor, sinó també per millorar el seu coneixement i eradicar l’analfabetisme. Abans i després de la República, l’obrer mitjà entrava a la fàbrica als set o vuit anys, potser menys. Com a màxim, podien haver passat dos anys a l’escola. Molts dels activistes d’aquesta època es van formar gràcies al seu sacrifici i a la xarxa d’escoles que va construir el moviment sindical. Alguns, com Peirats, van arribar a tenir una cultura excepcional, ateses les circumstàncies, robant temps a la son per formar-se. A més, el seu cas és interessant per la seva trajectòria i pels anys en què va viure: va néixer dos anys abans que la CNT i va morir l’any 1989, després de la seva escissió.

Peirats també va ser autor de La CNT a la revolució espanyola. Com era com a historiador?

El seu mètode era molt diferent del que avui anomenem la història del moviment obrer. La gran revolució va arribar amb l’historiador britànic E.P. Thompson (1924-1993), les obres del qual no es van traduir al castellà fins a la transició. Així doncs, Peirats no sabia res d’això. Els seus treballs són formals i convencionals fins a cert punt, però van omplir un gran buit. Amb la guerra freda, es va fer imprescindible reclamar la història de la revolució espanyola. Ell ho va fer posant sobre el mapa el paper fonamental exercit pels anarquistes. La seva obra també va ser molt important per a una generació d’historiadors joves del tardofranquisme, encara que després alguns d’ells no ho van voler reconèixer.

Dius que, per escriure el llibre, vas estudiar desenes de cartes del mateix Josep Peirats. Quina importància té l’anàlisi d’aquest tipus de fonts documentals per a la història de l’anarquisme?

En el cas de Peirats, es pot dir que, a través de les cartes, després de la seva expulsió de la CNT, va construir una mena de comunitat alternativa amb els seus corresponsals. Aquests textos són una mena de comentari sobre el dolor i el patiment de l’exili, temes als quals, en general, és difícil accedir a través de fonts públiques. El gust quotidià i els costos del desterrament hi apareixen exposats de manera molt viva.

S’elogia la interdisciplinarietat de les teves obres, però, de quina altra manera es pot afrontar la història de l’anarquisme?

La història social és molt important per a la història de l’anarquisme perquè totes dues parteixen de baix. L’anarquisme és molt més que un sindicat, és un gran moviment cultural que, a més, té la seva pròpia cultura política. Per investigar-lo a fons, cal operar a diferents nivells integrant elements de diverses disciplines. No hi ha una altra manera.